Memòries al Teatre Principal d’Olot (31-10-09)

Les coses tornen a estar al seu lloc. Fins i tot el Teatre Principal d’Olot. Obro els ulls i la rutina entra com un calfred. Pel meu cap, ronden encara paraules, sons i rostres mentre s’esfumen com fum. Són les restes del temps compartit. Hores apressurades per que tot estigui coordinat, tothom tranquil i al seu lloc. Proves de tota mena, tecnicismes incomprensibles, objectes i persones posant-se d’acord, tots els botons vermells a l’espera, abraçades darrera l’escenari, quan sona l’últim avís. Des de l’escenari tot es veu com si despertessis dins d’un somni. L’aire està cobert per un vel finíssim de llum sobre el públic. Tot i que no perceps cap mirada, cap picada d’ullet, corre per tot el cos, la sensació d’una atenció desmesurada, i miro els rostres que de tant foscos, no tenen ni ulls, ni nas, ni boca. Miro al no res, amb sentiment. I canto. Una caiguda lliure des del cel cap al terra, sobre el coixí del contrabaix, les ones de l’acordió, l’abraçada del piano… El silenci és trencat per l’emoció continguda durant hores, tot comença a tenir sentit.

Fem un salt a l’any 1914. Josep Mª Canals i Montse Mundet, encarregats dels textos introduïts entre cançó i cançó, descriuen íntimament l’escena d’una noieta que espera impacient un tren. Tots sabem que parla de la Càndida Pérez, en el moment d’abandonar casa seu per anar a Barcelona. Aquell moment en que va decidir convertir en realitat els seus anhels. El viatge ha començat per tots i acompanyem a la Càndida.

Sense excepció, van oferir tot el repertori conegut de la nostre compositora. L’espectacle, va aconseguir moments molt diferents gràcies a les aportacions de vídeos i lectures que es van anar succeint. Si bé vam sentir la solemnitat de l’elegància i la profunditat de les cançons, aquests moments van ser trencats per divertides anècdotes i passatges plens d’humor. El teatre, va ser conquistat fins al tercer pis amb un públic del tot entregat als silencis i les melodies, a les bromes, les picardies i el sentiment.

Definitivament, aquest, havia estat un concert diferent a la resta. Molts que ja no hi són hi eren, els seus rostres passaven darrera l’escenari: Rossend Llurba, Ignasi Iglésias, Raquell Meller… Tots vam comptar amb la companyia dels que d’una o altre manera van formar part de la vida de Càndida Pérez. Sens dubte, tots vam sortir amb la sensació de conèixer una mica més la nostra compositora, vam sortir cómplices d’una història que compartíem sense saber-ho.

Des d’aquest racó virtual, vull donar les gràcies a totes aquelles persones, que van deixar una mica de la seva ànima, dins meu. Gràcies.